Reflexió sobre generació elèctrica

Avui mateix sortia al diari Ara un dossier sobre energia. L'article donava llum a un debat actual i futur després de mostrar que la realitat energètica de les Illes és, si més no, caduca; i necessita una millora substancial o directament una substitució copernicana, ja que a les nostres Illes el model energètic es centra principalment en la generació a partir del carbó, tot i l'obertura del mercat gràcies a l'estació de transferència de Son sant Joan. Clar està que el model d'aquesta manera és insostenible, i és necessari trobar una solució que de ben segur no serà fàcil, encara que per una banda sí que és unànime.

Llavors, mutatis mutandis, és necessari realitzar el gir copernicà en energia i posar l'ull a les renovables. No obstant això, és en el camí per arribar a les renovables on se situa el problema. Malgrat que hi ha projectes per a la instal·lació de parcs d'energia verda, és en la seva envergadura que ha despertat certa reticència per l'impacte paisatgístic que això provoca. La lluita ecologista, emperò, ha aconseguit reduir les magnituds dels projectes, encara que no ho veuen clar. La proposta, que em pareix força encertada, és la d'ocupar zones degradades, i no de nous projectes i altres malmetements de la nostra Illa. Ara bé, sincerament no sé si em preocupa més l'impacte paisatgístic, o les forces que s'hi mouen darrere en la compra-venda de terrenys i tots els poders fàctics que hi poden circular (de ben segur no seran pocs, encara que siguin energies verdes).


Tanmateix, seria ideal fer una visió més enllà de l'actualitat i la creació de noves formes de generació energètica. Si bé la legislació vigent no permet de cap manera la microgeneració és sens dubte la millor de les produccions. Aquest tipus de generació té un impacte ambiental molt escàs, garanteix la sobirania energètica, i la despesa per a la instal·lació és econòmica tot generant fluxes econòmics a les petites i mitjanes empreses. La microgeneració, per fer-ne cinc cèntims, és aquella que s'instal·la a les mateixes cases i permet alimentar-les energèticament. L'excedent es comparteix en petits punts que donen sortida als punts alts de demanda energètica (pics). Desconec si és l'opció més viable i sostenible, però crec que seria òptim fer-ne una reflexió. Ara de mentre, una opció és la contractació d'energia verda mitjançant algunes cooperatives energètiques.

Podem MÉS?

Doncs sí, ahir es confirmava un nou comici d'eleccions a l'estat espanyol, malauradament. No tant per la repetició d'unes eleccions després de la legislatura més curta de la història d'Espanya. No obstant això, és quelcom que poc em preocupa, igual que tampoc me deparava gran volum d'ansietat el fet de tenir un govern en funcions perllongat en el temps després d'unes pseudonegociacions que serviren si més no per a perllongar o marcar un inici de campanya política. Tanmateix, no deriva massa de la visió que tenc d'Espanya, que demostra una vegada més que no és massa seriós que diguem, és més països com Bèlgica (acostumat a tenir govern multicolor, que tampoc veig derruït el país), que tardaren 538 dies a la conformació del govern. Ara bé, de ben segur que cap dels partits, i evidentment el propi sistema, estava preparat per aquesta situació tensa d'egos polítics i de voluntats personalistes i protagonistes. De totes maneres ja ha anat bé una gerra d'aigua freda, un dosi de realitat, que és cada vegada més polièdrica i més complexa que d'antany es mostrava i es retroalimentava com a dicotmitzada. 

Així doncs, que passa aquí? La situació que deparen les noves eleccions és si més no innovadora, ja que els partits comencen a posar en marxa la maquinària per a les noves eleccions, posant els ulls a les coalicions. Les coalicions de partits petits seran les estructures preferides pels partits progressistes més petits en un procés de confluència com a entrada al Congrés (segurament no tant pel senat). Aquesta pareix ser l'estructura que planteja –almenys–MÉS. El partit ecosobiranista planteja la possibilitat de crear una gran confluència de les forces esquerranes de les Illes Balears, tot comptant amb els integrants d'ERC, UP-EU, Podem, entre altres partits. El plantejament d'aquesta gran coalició i, molt probablement, la caiguda històrica d'una de les etiquetes de les esquerres que "no poden anar juntes", hi ha veus a favor i veus en contra, com a procés natural de discussió i diàleg propi del partit en qüestió, com és MÉS. 

Des de MÉS joves ja han fet públic el seu posicionament tot mostrant que la seva voluntat és la de confluir amb altres forces polítiques. No obstant això, no és fins aquest dissabte que MÉS resoldrà quina serà la situació definitiva en què es presentarà, tot confluint amb les forces esquerranes de les Illes. Si bé seria innovador a les Illes, a les passades eleccions del desembre ja vam veure altres comunitats Autònomes que els espais de confluència van ser clau d'èxit, com per exemple Galícia amb Marea o el més destacable és Compromís. Aquest últim ha fet un salt exponencial no només a escala política (presenta moltes similituds amb MÉS) sinó en l'àmbit mediàtic que ha mostrat el seu compromís (i valgui la redundància) a presentar una solució estable per a l'inici d'una legislatura. 

Des de la meva òptica veig que és una oportunitat única que no es pot perdre. A les passades eleccions MÉS va pecar de confiat perquè encara es vivia la febre de les passades eleccions que va demostrar que el projecte té validesa i el més important que la societat hi confia. La gran errada que vam fer com a partit fou donar per fet que el vot municipal i autonòmic es traslladaria automàticament sense tenir en compte que el votant votaria en clau política general (estatal), el que es coneix com a vot útil. A més a més, l'artilleria mediàtica dels altres partits és un mur molt mal de enderrocar, que tanmateix si un partit vol estar a la batalla ha de sortir a la televisió, perquè ens agradi o no la gent està contínuament deixant-se penetrar les retines i les orelles d'informació de canals estatals. No podem oblidar, a més, que la segona activitat que fa la societat espanyola –desconec les altres– és mirar la televisió, després de dormir. Llavors queda clar que és una eina poderosa i latent que és mala de combatre per un partit petit. 

Si bé estic veient que altres partits i persones independents han volgut mostrar la voluntat de formar una unitat política per a presentar-se aquestes eleccions pel temor del perill que corr la branca més sobiranista i nacionalista; veig també MÉS engegant motors per confluir sense negar els seus pilars polítics. MÉS pel fet de confluir no deixarà mai de ser MÉS amb tot el que significa, per tant s'és i serà MÉS, tot garantit que si s'entra a Madrid per primera vegada, hi haurà una veu real de les Illes amb força i independència. En sentit ampli, veig la possibilitat de fer una tasca a l'altura de Compromís fins al punt de formar grup parlamentari propi i tenir una veu única dels espais nacionalistes de les comunitats del mapa espanyol. Comença ser ben hora que les Illes puguem mostrar les ungles quan veim que el nostre sistema de finançament és injust i que la comunitat té unes mancances que es necessiten resoldre. 

Per una vegada hem de ser pràctics, hem de voler ajustar-nos una realitat que ens defuig per l'escassa maquinària i per la nostra modèstia econòmica d'un partit de forta base municipalista i d'un projecte renovador a la comunitat balear. Sent sincers, Podem pot ajudar a ser el trampolí de MÉS al congrés i al Senat, i MÉS pot ajudar a incrementar el nombre de diputats. Ara bé, pens també que la necessitat d'un candidat independent com a cap de llista demostra la tasca d'una entesa política d'esquerres, que pens que és necessària encara que no suficient. Iglesias darrerament ha desgastat la seva figura i la seva prepotència potser ha generat alguna urticària no només als partits de fora sinó dins el si del partit morat, és per això que milloraria la imatge de partit amb una figura independent. També cal apostar fortament per la voluntat d'introduir unes bones aportacions (molt propis de MÉS) dins el programa polític que es presenti. 

Seria agosarat extrapolar els vots de les passades eleccions directament sense passar pel sedàs, per tant essent realistes aquests vots es destinaran a l'esquerra més moderada (centre-esquerra) del PSOE, o directament a l'abstenció. Molt probablement aquestes eleccions seran escassament participatives, pel desgasament de la societat de tres eleccions en un any, per la profunda crisi política i econòmica que sofreix Espanya, per la irresponsabilitat dels partits polítics espanyols, per les tensions generades des d'Europa, per les dificultats de veure un partit que respecti les voluntats del poble... Ara bé, cal sortir a votar encara que no sigui el país que més ens agrada, ni el que ens agradaria. En algun moment tindrem el nostre, en algun moment. Permeteu-me citar: anem lents perquè anam lluny.

Férem història en la més silenciosa acció en contra de la decisió d'Europa.

La immensitat arquitectònica guarda tota mena de roba, productes d'higiene, cotxets, cadires de rodes... La immensitat humana guarda el respecte i la il·lusió que en algun moment arribarà aquella camiseta de nadó de color rosa pàl·lid plegada per unes persones que demostren dia sí dia, dia també la voluntat de fer un món més per a totes, més per a tots; o aquella manta que cobrirà els peus humits i fangosos d'un trajecte sense fi, d'un trajecte amenaçador, d'un trajecte per viure. Deixar-ho tot.

Però les coses no són fàcils. Fa fred, plou, i per si fóra poc s'han aixecat murs punxeguts, murs humans plens d'artilleria burocràtica i bèl·lica, plens d'egoisme i crueltat. Plens de merda, plens de mort.

La vergonya que sent hom corroeix qualsevol òrgan del meu interior que es transforma en vòmit després de saber les decisions de la nostra Europa. Oh! Oh, Europa de la bona moral i de les bones pràctiques. I a l'hora de la veritat? On és l'Europa? On?

"Junts ho farem possible" s'escrivia en una caixa del contenidor 7, una caixa de roba de nadons, d'ahir 20-03-2016, quan "sobren els motius" que a Inca "férem història", que d'entre altres i entre comes es podien deixar veure escrits en els paquets preparats per la gent que alguna llàgrima els hi queia damunt el cartó, i algun somriure damunt la humanitat.

Moralment europeus, o no.

Aquesta és l’Europa democràtica? Aquesta és l’Europa solidària? Aquesta és l’Europa, en si? Doncs pareix que no. Una Europa enfonsada davant la no-reacció a la crisi dels refugiats. L’Europa que no ha estat a l’altura de les circumstàncies en cap dels sentits, i en sentit ampli i amb més pes, en el sentit ètic. Si bé Europa posa facilitats pel moviment intern de persones comunitàries gràcies el tractat Schengen, es veu palès que per les persones de fora cada cop les fronteres són més grans, punxegudes i cruels. Tanmateix, és sabut que la funció latent en aquest sentit no s’atén al moviment de persones, precisament, sinó de grans mercaderies i fluxos econòmics que marquen estrictament el tarannà europeu. 

Em preocupa. Em preocupa de veres. On queda la moral? Cal aixecar fronteres per perdre vides? No. Clar està. La crisi dels refugiats és segurament equiparable a l’èxode forçat de la segona Guerra Mundial, no obstant això, entenc que les condicions i les dinàmiques divergeixen molt de l’actualitat. Ara bé, la gestió d’Europa és, si més no, deplorable i vergonyosa. L’única esperança de la integració era la construcció social del refugiat. En tot cas la transgressió del concepte ha estat la pèrdua d’una modificació de significat i simbologia, és a dir, la desubstanciabilitació del concepte refugiat que descarregava tot el magma de significacions o tot l’univers simbòlic de l’immigrant, ara de cop i volta, reforçats pels mitjans de comunicació, la figura del refugiat es carrega de negativitat. La lectura que es desprèn és –com sempre– la d’invasor (amb tot el que comporta ser-ho; esdevé una mena de paràsit social), i a més a més irregular (alleugerament del concepte il·legal). El cercle es reafirma en què la moralitzadora Europa no vol a les persones que es veuen necessitades de deixar-ho tot –o la poca cosa que tenien–, fet que reafirma postures xenòfobes vers els refugiats. Amb tot, una degradada Europa moralment retroalimenta la negativitat de la construcció de l’immigrant, pel que la població europea se li genera una conceptualització de la realitat caòtica, perillosa, i amenaçadora; com si d’una mena de virus estassem parlant.
 

El refugiat no és més que la continuació del desplaçament per sobreviure, l’ésser humà ha estat milers d’anys nòmada, i no és fins a la generació de la cultura i el simbolisme que aquest es transforma en sedimentari. No obstant això, sempre que l’ésser humà –o qualsevol ésser viu– es troba en perill, aquest té la necessitat de defugir del perill. Els desplaçaments són els mecanismes de subsistència més bàsics que tenim els humans per sobreviure dels perills externs i fins i tot interns. No debades la cultura crea aquest vincle intergrupal, per a protegir-se de tots aquells elements que posen en perill el seu cercle d’obligacions, les seves creences i la seva simbologia. Ara, amb la guerra de cultures, pareix que Europa vol mostrar superioritat alçant fronteres per defugir del perill de l’invasor, i és al meu entendre una postura inadequada en tots els sentits i repercussions. 

Cada minut que perdem és un futur que arruïnam, i no és moment de barrar passos ni camins a unes persones que surten d’uns episodis durs de la seva vida, i que han tengut una ruptura abrupte i sobtada del seu univers simbòlic. No s’ha de perdre temps, i cal actuar davant la vergonyosa actitud dels grans d’Europa, la que tracta els refugiats com una mena de mercaderia i de moneda de canvi per a pressionar a Turquia per a expulsar-se aquestes persones que en unes condicions de vides pèssimes, persones de carrer, persones que desenvolupen tasques com la majoria del 99%, han de veure que sortint de l’espiral de mort i de conflicte, es carreguen d’unes condicions deplorables, i com a conciutadà m'avergonyeix, m’indigna.

Sobre els símbols religiosos.

No és la fi del món... És simplement una mostra més que ens trobam en la política del segle XXI, una ínfima dosi de nova política –que no recau en res per això, ja que aquesta això ho dóna per fet. És simplement una mostra de l’estat aconfessional que com podem veure a Espanya –per ara– encara li queda molta feina per fer. 

La supressió dels símbols religiosos dins la res pública va ser des del primer moment la lluita que vam voler posar damunt la taula durant les negociacions del pacte. Davant la discrepància que això representava als representants de la més vella política, i no en el sentit dicotòmic actual que distingeix la vella i la nova política, sinó en el sentit conservador i continuista de la paraula vell, o fins i tot arcaic. Segurament durant les negociacions aquest va ser el punt més discutit, amb temps i arguments de qualsevol altre. Personalment, em cridà especialment l’atenció el poc marge de maniobra, fins al punt que va costar les negociacions, que presentaven la coalició verda-lila. Mai hauria pensat que una cosa tan clara com és que l’ajuntament no és una església i que l’església no és l’ajuntament causàs tanta dificultat a resoldre que “s’han de suprimir els símbols religiosos dels espais públics”. 

Des de la pluralitat, a MÉS per sa Pobla defensam unes institucions laiques i per a tothom. Creiem que és important haver impulsat aquesta mesura simbòlica que ja es torbava massa a complir-se. Celebram que el fet personal i religiós estigui fora de la sala plenaris i de l'esfera pública (res pública), encara que instam al batle a la supressió de símbols religiosos de tota la institució pública. La casa consistorial és la casa de totes i tots, els quals representam i governam. És només quan l’Església i aquell percentatge de la societat que hi combrega, se n’adonin que les pràctiques de fe recauen únicament en l’individu que es farà una passa endavant en la simbiosi de les religions a la societat; la imposició de simbologia religiosa i altres eines de manipulació (més o menys subtils), només crearan càrrega reaccionària a la recambra d’una encara pacient, però lluitadora societat; que tard o d’hora respondrà.

Sa Pobla, un poble de nihilistes passius.

Si bé sa Pobla és un poble amb una bona salut en oferta cultural i activitats de tota mena, els poblers i pobleres responem poc a aquestes activitats, i tampoc aconseguim posar-les en valor. Tanmateix no hi ha cap de setmana que a sa Pobla no hi hagi un sarau o qualsevol acte, i som l’enveja de molts pobles, fins al punt de sentir comentaris de “a sa Pobla no aturau”, “saps quin poble més viu que és sa Pobla”, “feis moltes activitats”... En trepitjar la realitat, però, és que el poble malauradament no és tan viu com a uns ens agradaria. Al cap i a la fi, sempre acabam trobant-nos els mateixos, i acabam veient-nos a tots els actes, sent com una mena de cites no planificades, que si ens aturam a pensar un poc, podem fer una llista aproximada de les persones que hi haurà i qui seran. Al cap i a la fi ens coneixem tots, i és per aquestes persones que sa Pobla encara fa coses, i no s’aturarà mai de fer-les. Perquè pel fet que vengui una persona, pens que és motiu de respectar-la i seguir amb l’acte.

No obstant això, on s’amaga tota la gent? Què fa? Uns podran dir que fan feina, que no ho sabien i que no els hi feia ganes... Però els altres? Sa Pobla, així com deia en el mateix títol és un poble de nihilistes passius. Sí, és veritat que és un poble amb profundes arrels cap a la cultura i moltes persones viuen en una mena de magma de significacions romàntic situat en el passat i que el projecten cap el dia d'avui. Està bé tenir consideració del passat, però no està bé viure-hi. Hem de posar els ulls cap al futur amb els peus en el present i els records en el passat, per no travelar amb la mateixa pedra. El concepte nihilista passiu sorgeix del pensador alemany, Friedrich Nietzsche; i pens que descriu un sentiment generalitzat d’un poble que li queda molta feina per fer per posar-se al dia. El concepte de nihilisme gira entorn de la situació individual que moltes persones desenvolupen quan es troben en un procés de canvi i es senten sense nord, ni sud, ni est, ni oest. El mateix Nietzsche fa referència a la situació després de la mort de Déu com una metàfora del canvi de valors tradicionals per un nou sistema de valors –transvaloració dels valors antitètics propis de la religió i el que han transmès les societats occidentals. Passiu fa referència a l’actitud que adopta quan es prima el fet d'haver de fer sense voluntats i sinergies per canviar –en sentit metafòric– el lloc on viuen, o les seves pròpies vides; en concret passiu fa referència a la no-voluntat de millorar-ho, i quedar latent a l’espera del que passa. Metafòricament m’agrada explicar-ho així: una persona es troba asseguda casa a la seva butaca davant el televisor mirant qualsevol programa de "salseig", tot sabent que hi ha una època de canvis aquesta persona opta per quedar asseguda a l’espera del que passarà. És el triomf de la passivitat i de la irresponsabilitat. 

Per què tot això? Sense ànims d’ofendre a ningú, però sí obrir els ulls a tothom, sa Pobla necessita valorar-se i construir-se entre tots i totes; hem de ser nihilistes actius –per seguir amb el mateix fil conductor. Sa Pobla no és dels polítics com molts volen fer creure. No està bé tampoc fer creure que tota la culpa la tenen els polítics, perquè tots en tenim part de culpa, i molts romanen a l’espera que passi algun canvi (ni bo ni dolent) per punyir i veure quina és la reacció. La política –sobretot la de poble– sens dubte és en part el reality show més antic que existeix, ja que d’acord en Bauman –tot i no ser un gran seguidor seu– la gent hi diposita el perquè dels seus problemes i conflictes, tot defugint de la seva responsabilitat per més gran o més petita que sigui. I ara xerrant com a polític, demanar una cosa... Deixau-nos equivocar, per favor! Deixau-nos provar el canvi. Deixau-nos veure com anirà, no hem entrat per deixar-ho tot igual, ens vam presentar amb una il·lusió de canvi, que tot veient la situació de l’Ajuntament molts arrufarien el nas. És fàcil tirar la tovallola, molt fàcil. Anam lents, perquè anam lluny –si els companys de la CUP em deixen usar el seu eslògan–, encara que sigui la primera passa del primer esglaó. La feina és lenta, el monstre molt gros, i nosaltres molt petits. Serà la legislatura de les petites coses, de les poques inversions i de les grans fotos. Ara, serà una legislatura del Medi Ambient, de la Participació ciutadana, de la Innovació, dels Serveis Socials, de la Cultura, de la Sanitat i de la Joventut. La paciència porta als bons fruits. Gràcies.